El turisme com a tal, neix en el segle XIX, com una conseqüència de la Revolució industrial, amb desplaçaments la intenció principal dels quals és l’oci, descans, cultura, salut, negocis o relacions familiars.

El turisme s’ha convertit en una de les principals activitats de la nostra economia. I, a més de representar un factor molt important en ella, donant treball a milions de persones (de manera directa o indirecta) i movent importantíssimes xifres econòmiques cada any, s’ha colat en la majoria de llars com una part d’oci més. Alguna cosa que ha estat lligat a la nostra història des de sempre.

L’origen

Al començament de la dècada de 1930, un dels primers teòrics de l’Escola Alemanya dels estudis en Turisme, Arthur Bormann defineix el turisme com el conjunt de viatges realitzats per plaer o per motius comercials i altres anàlegs, durant els quals l’absència de la residència habitual és temporal. No són turisme els viatges fets per a traslladar-se al lloc de treball. Segons l’OMT un visitant (intern, receptor o emissor) es classifica com a turista (o visitant que pernocta), si el seu viatge inclou una pernoctació, o com a visitant del dia (o excursionista) en cas contrari. És a dir, un excursionista és aquella persona que visita un destí, però no pernocta en ell.

Els pioners teòrics en Turisme, Walter Hunziker i Kurt Krapf, diuen en 1942 que “El turisme és el conjunt de relacions i fenòmens produïts pel desplaçament i permanència de persones fora del seu domicili, en tant que aquests desplaçaments i permanència no estan motivats per una activitat lucrativa». Tant Hunziker com Krapf provenen de l’escola de St. Gallen (Suïssa) la qual proposava la idea d’estudiar al turisme com un mecanisme centrat en la reproducció socioeconòmica d’una societat. El consum turístic reflecteix els valors culturals d’una societat.

Fent turisme en l’Antiga Roma

Altres dades històriques que podem trobar en referència als inicis del turisme són durant l’esplendor de l’antiga Roma. I és que es van continuar gaudint de viatges amb motius religiosos i esportius. Però també d’altres tipus, com el turisme de salut en les termes o les vacances que gaudien els emperadors.

En aquesta època van començar a obrir-se noves vies de comunicació que els patricis i nobles usaven per a anar a la platja o conèixer llocs de tot l’imperi. Seran aquests els inicis de les vacances a la platja?

I, ja en l’Edat mitjana van començar les peregrinacions a llocs sagrats. Jerusalem, Roma o Santiago de Compostel·la adquireixen una gran importància en l’era medieval. Els pelegrins contractaven un guia perquè els portés pel millor camí, així com soldats que els protegissin durant el seu viatge. Són els primers registres que es tenen de viatges organitzats en el sentit ple de la paraula.

Edat contemporània

En 1841 Thomas Cook organitza el primer viatge planejat de la història. Encara que va ser un fracàs econòmic, es considera un rotund èxit quant a precedent del paquet turístic, perquè es va adonar de les enormes possibilitats econòmiques que podria arribar a tenir aquesta activitat, creant així en 1851 la primera agència de viatges del món, Thomas Cook and Son.

La Segona Guerra Mundial paralitza absolutament el turisme en el món i els seus efectes s’estenen fins a l’any 1949. Entre 1950 i 1973 es comença a parlar del boom turístic. El turisme internacional creix a un ritme superior del que l’havia fet en tota la història. Aquest desenvolupament és conseqüència del nou ordre internacional, l’estabilitat social i el desenvolupament de la cultura de l’oci en el món occidental. En aquesta època es comença a legislar sobre el sector.

La recuperació econòmica, especialment d’Alemanya i el Japó, va ser sorprenent elevant els nivells de renda d’aquests països i fent sorgir una classe mitjana acomodada que es comença a interessar pels viatges. La recuperació va elevar el nivell de vida dels sectors més importants de la població als països occidentals. Sorgeix l’anomenada societat del benestar en la qual una vegada cobertes les necessitats bàsiques apareix el desenvolupament del nivell de formació i l’interès per viatjar i conèixer cultures.

D’altra banda, la nova legislació laboral adoptant les vacances pagades, la setmana anglesa de 5 dies laborals, la reducció de la jornada a 40 hores setmanals, l’ampliació de les cobertures socials (jubilació, desocupació…), potencien en gran manera el desenvolupament de l’oci i el turisme.

Breu història del turisme a Espanya

L’evolució del turisme a Espanya neix de manera tardana respecte a Europa, concretament a la fi del segle XIX. Igual que en la resta del continent, l’oferta se centrava en els balnearis i anava dirigida a una clientela amb un alt poder adquisitiu formada gairebé íntegrament per l’aristocràcia i la incipient alta burgesia sorgida a les ciutats.

Alguns d’aquests balnearis com el cas de Panticosa o Mondariz, es van convertir en una espècie de mini ciutats amb esglésies, botigues, oficines de correus i zona residencial per al servei domèstic, el qual, acompanyava a les riques famílies durant la seva estada.

No obstant això, en el primer quart del segle XX neix entre la població un inusitat interès per les platges. El benefici de la salubritat de l’aigua de mar – de nou un origen terapèutic – van convertir les platges en balnearis a l’aire lliure molt més econòmics.

Així, llocs com el Sardiner a Santander, o La Petxina a Sant Sebastià, es van convertir en l’origen del que avui denominem “estiueig”. Allí, l’afluència de banyistes era considerable en el període estival, potser per la quantitat de serveis que oferien totes dues ciutats i l’assistència a elles de membres de les cases reials i alta noblesa. Resulta extravagant davant els nostres ulls els costums d’aquests primers banyistes: es capbussaven només una vegada al dia i una immersió total que durava només uns segons, a vegades ajudats per un “bañero”.

Si et ve de gust estendre el teu coneixement, et recomanem el llibre, Història del turisme a Espanya en el segle XX (Editorial Síntesi, 2007), d’Ana Moreno Garrido.